Àngel Torres Pallarés
PREGUNTA. Entre aquestes dues, quina és la vertent que més admira en un músic: la de solista o la d’orquestra?
RESPOSTA. Hi ha dos tipus d’instrumentistes: aspirants a ser concertistes, això està molt bé perquè u sempre és prima dona; altres són menys hàbils tècnicament i s’inclina per l’orquestra. Alguns concertistes no volen tocar en una orquestra: no saben lo que es perden. Tocar en una orquestra no solament requereix una habilitat tècnica instrumental, sinó que també es necessita saber tocar dintre d’un conjunt i un rigor, perquè una orquestra no pot ser un grup lliure: allò que el director dicta ha d’ésser acatat per tothom. Hi ha vegades que van directors tan interessants que és una llàstima que això s’ho perden.
P. Pensa vosté que l’orquestra pot esdevenir un mitjà molt bo per completar-se com a músic?
R. Per suposat. El ser membre d’una orquestra és, des del punt de vista musical, instructiu 100%, perquè has d’aprendre a tocar en conjunt, un membre de l’orquestra és un eslavó més de la cadena i no té importància com a individu, això és molt difícil de superar perquè tothom té el seu petit (o gran) ego. Tocar música de cambra és molt més que tocar afinat o a ritme, s’ha de tocar estilísticament correcte, has d’imitar als teus companys, i això requereix una musicalitat especial i una sensibilitat especial.
P. Li deu molt o poc a “l’orquestra”? (Referint-nos al terme més metafísic d’aquesta paraula).
R. La meva fase com a solista m’ha agradat molt perquè l’ego de cada persona és molt important i quan toques com a solista estàs davant de l’orquestra tu sol i davant del públic i, en aqueix moment, tu ets la “prima dona”, i això dóna una certa satisfacció. No obstant això, l’orquestra m’ha aportat molt. No solament en l’aspecte musical sinó també en l’aspecte social. A una orquestra has d’aprendre a conviure amb moltes persones, molts companys. Això és molt positiu: la convivència.
P. Quines experiències ha guanyat vosté al llarg i ample de la seva vida com a músic professional d’orquestra?
R. Jo he tingut sempre molta sort, especialment en els trenta anys que he estat a l’orquestra de la HAYA, a Holanda, he tingut uns companys meravellosos. I satisfaccions artístiques quan estiguí a l’orquestra Nacional de Mèxic em va dirigir Igor Stravinski en dos concerts i això, per a mi, és un privilegi. Jo estava a l’HAYA, però la primera trompista de l’orquestra del Conserge Abao degut que donà a llum va faltar a uns concerts i em van cridar a mi, que vaig anar convidat i vaig tenir la gran sort i el gran privilegi d’ésser dirigit per Julinni, un programa que es componia la primera part per la Simfonia núm. 40 de Mozart i després la novena simfonia de Bruckner.
P. A l’època en què vosté començà a exercir com a músic professional, podem considerar que les orquestres foranes eren superiors i de més qualitat que les espanyoles?
R. Per suposat que sí. A Espanya, concretament a València, sí es veritat que som un país bandísticament molt bo, el millor. En orquestres, encara que hi ha hagut molt bones orquestres, per exemple al segle XIX a Madrid (orquestra Arbós), simfònicament a Espanya estàvem molt per darrera de les grans i boníssimes orquestres: Berlín, Viena, algunes orquestres de Londres (única ciutat del món amb cinc orquestres de primera categoria: Filharmonia, Real Filharmònica, la Simfònica de Londres, la Filharmònica i la del Teatre de l’Òpera). Anglaterra és una mica com València: cada poble miner tenia un conjunt instrumental propi, això va afavorir que hi haguera molta quantitat de músics i de la quantitat s’extrau la qualitat.
P. Avui dia, pensa que tot roman igual, o han hagut canvis significatius en l’àmbit del músic professional d’orquestra?
R. Per suposat avui dia a Espanya tenim orquestres molt bones i músics extraordinaris. Avui dia estem exportant músics a orquestres internacionals (Berlín, Babària, etc.). Avui dia tenim gent espanyola ocupant càrrecs de solistes en orquestres molt prestigioses, això era impensable fa uns anys.
P. Què opina vosté sobre el panorama musical espanyol en concret a l’àmbit de l’orquestra?
R. Realment no vull clavar-me en l’àmbit organitzatiu, això no em correspon a mi. Però és evident que avui dia tenim molta més varietat i quantitat d’orquestres professionals. Quan jo vaig començar a estudiar trompa a Madrid hi havia l’orquestra Nacional i la Filharmònica, després a l’any 60 es va crear la RTVE, a València l’orquestra municipal i a Barcelona també. I les demés ciutats espanyoles no tenien orquestra simfònica, tenien banda municipal.
P. Arreu del món, quines creu que són les millors orquestres?
R. Parlant dels països germànics, que jo els situaria en el primer lloc, és l’orquestra de Berlín, després Viena (encara que tenen un repertori més reduït, la música romàntica especial és el que millor toquen), i les orquestres de Londres són també extraordinàries i més versàtils que la de Viena. A EUA tenen orquestres extraordinàries; cinc són les millors: Filadèlfia, Boston, Nova York, Cliveland i Chicago. Tenen un altre estil de tocar de les orquestres europees però tenen un nivell elevadíssim.
P. Pensa que aqueix fet es deu al tipus d’educació que es reb o s’ha rebut en aqueixos països?
R. Sí, l’educació musical és molt important. L’educació musical a Espanya estava molt bé, ara està pitjor –segons el meu parer-: avui dia els estudiants comencen a practicar l’instrument paral·lelament a estudiar solfeig, això és un error. Jo pense que primer s’ha de construir el músic i després l’instrumentista, i no al revés. Però la gent avui té més facilitats per eixir a estudiar a l’estranger, això ha fet que l’estil de tocar s’està assimilant molt: per exemple a principi del segle vint es podia saber si l’orquestra era francesa o no, solament escoltant a les trompes, que eren més petites (selmer), és una llàstima que s’haja perdut perquè, per exemple, els grans compositors impressionistes francesos (Debussy i Ravel) pensaven en aquests timbres especials quan composaven. En aqueix aspecte, la facilitat que tenim avui dia per estudiar a tot el món ha anat un poc a la contra de les formes autòctones d’interpretació, les formes més nacionals.
P. Creu que als conservatoris superiors s’hauria de treballar més l’àmbit orquestral o en el seu defecte l’àmbit camerístic?
R. La música de càmera no es fa quasi a Espanya, i és un error. L’orquestra a Espanya té un buit: s’haurien de crear orquestres acadèmiques perquè els alumnes no passaren directament dels conservatoris superiors a les orquestres professionals. L’orquestra acadèmica serviria de pont entre conservatoris superiors i orquestres professionals. Haurien d’existir a cada comunitat.
P. Pensa que seria bo i adhient tornar als temps de la gran importància dels conjunts instrumentals com a l’època d’en Arnold Jacobs als EUA?
R. Sí. La música de cambra és sempre el més exquisit que hi ha en la música. Realment l’orquestra simfònica és una ampliació de la música de cambra. La música de cambra es composà per ser interpretada en salons –d’ahí el seu nom-, i la música d’orquestra és la conjugació de la corda, els metalls, la fusta i la percussió que prové directament de la música de cambra. La música de cambra és de gran importància.
P. Creu que els pilars bàsics d’una orquestra es basen en el ritme, el so i l’afinació de tots els seus components?
R. Jo diria en aquest ordre: sonoritat, musicalitat i després ritme. La sonoritat és allò fonamental, un instrumentista, encara que no siga un virtuós (perquè tots no podem ser-ho) almenys hauria de tenir un bon so, tenint això ja té molt avançat.
P. Si és així, creu que s’hauria de treballar molt més aquests aspectes als conservatoris?
R. És molt important des del conservatori ja començar a formar part de conjunts camerístics: de metall, fusta, mescles, etc. Hi ha molta literatura, però a Espanya jo ho trobe a faltar.
P. Quina és la realitat, car avui dia els músics que surten dels conservatoris superiors no són autèntics virtuosos però tampoc bons músics d’orquestra o cambra?
R. Músics virtuosos hi ha pocs. Hi ha un aspecte que vull tractar: la terminologia de virtuosisme està molt equivocada i falsejada per certa gent. Molts creuen que ésser virtuós és tocar moltes notes i de pressa. Virtuosisme no és velocitat, és tocar clar. Es toca clar quan un instrumentista articula bé. S’ha de fer un estudi complet del solfeig, aquest és la base de la música: s’ha d’entonar bé i mesurar bé.
P. Pensa que s’haurien de separar aquestes dues vertents o creu, per contra, que podrien convieure paral·lelament?
R. Sí que poden conviure, encara que són personatges diferents. Encara que avui dia, com a virtuós d’un instrument de vent no es pot viure. Gent virtuosa que toca concerts arreu del món no pot viure únicament d’això i es dedica, llavors, a la docència paral·lelament. Si u té l’aptitud d’ésser virtuós ho pot fer, ho pot explotar, però d’això solament no pot viure i, a més a més, no ho pot compaginar amb ser membre actiu d’una orquestra.
P. Una orquestra bona és la que està formada per bons solistes virtuosos o per bons músics que s’escolten i es comuniquen mútuament?
R. Una orquestra completa de virtuosos avui dia no existeix; sí que hi va existir, però, als EUA i es deia NBC i formada especialment per al director Arturo Toscaninni, era molt bona, però avui dia això és impossible. Sí que es convenient i és un luxe tenir a algun que altre virtuós en una orquestra, car quan interprete els passatges orquestrals solistes serà espectacular. A més a més, aquests virtuosos, després de fer l’execució del seu passatge orquestral eleven els ànims de l’orquestra, que es motiva i es mou amb la força que ell ha emés.
P. Com es considera vosté: bon músic d’orquestra (d’ensemble) o bon virtuós?
R. Jo tinc l’orgull de dir que he tingut prou èxit tocant com a solista arreu del món i també tocant amb l’orquestra de la HAYA.
RESPOSTA. Hi ha dos tipus d’instrumentistes: aspirants a ser concertistes, això està molt bé perquè u sempre és prima dona; altres són menys hàbils tècnicament i s’inclina per l’orquestra. Alguns concertistes no volen tocar en una orquestra: no saben lo que es perden. Tocar en una orquestra no solament requereix una habilitat tècnica instrumental, sinó que també es necessita saber tocar dintre d’un conjunt i un rigor, perquè una orquestra no pot ser un grup lliure: allò que el director dicta ha d’ésser acatat per tothom. Hi ha vegades que van directors tan interessants que és una llàstima que això s’ho perden.
R. Per suposat. El ser membre d’una orquestra és, des del punt de vista musical, instructiu 100%, perquè has d’aprendre a tocar en conjunt, un membre de l’orquestra és un eslavó més de la cadena i no té importància com a individu, això és molt difícil de superar perquè tothom té el seu petit (o gran) ego. Tocar música de cambra és molt més que tocar afinat o a ritme, s’ha de tocar estilísticament correcte, has d’imitar als teus companys, i això requereix una musicalitat especial i una sensibilitat especial.
R. La meva fase com a solista m’ha agradat molt perquè l’ego de cada persona és molt important i quan toques com a solista estàs davant de l’orquestra tu sol i davant del públic i, en aqueix moment, tu ets la “prima dona”, i això dóna una certa satisfacció. No obstant això, l’orquestra m’ha aportat molt. No solament en l’aspecte musical sinó també en l’aspecte social. A una orquestra has d’aprendre a conviure amb moltes persones, molts companys. Això és molt positiu: la convivència.
P. Quines experiències ha guanyat vosté al llarg i ample de la seva vida com a músic professional d’orquestra?
R. Jo he tingut sempre molta sort, especialment en els trenta anys que he estat a l’orquestra de la HAYA, a Holanda, he tingut uns companys meravellosos. I satisfaccions artístiques quan estiguí a l’orquestra Nacional de Mèxic em va dirigir Igor Stravinski en dos concerts i això, per a mi, és un privilegi. Jo estava a l’HAYA, però la primera trompista de l’orquestra del Conserge Abao degut que donà a llum va faltar a uns concerts i em van cridar a mi, que vaig anar convidat i vaig tenir la gran sort i el gran privilegi d’ésser dirigit per Julinni, un programa que es componia la primera part per la Simfonia núm. 40 de Mozart i després la novena simfonia de Bruckner.
P. A l’època en què vosté començà a exercir com a músic professional, podem considerar que les orquestres foranes eren superiors i de més qualitat que les espanyoles?
R. Per suposat que sí. A Espanya, concretament a València, sí es veritat que som un país bandísticament molt bo, el millor. En orquestres, encara que hi ha hagut molt bones orquestres, per exemple al segle XIX a Madrid (orquestra Arbós), simfònicament a Espanya estàvem molt per darrera de les grans i boníssimes orquestres: Berlín, Viena, algunes orquestres de Londres (única ciutat del món amb cinc orquestres de primera categoria: Filharmonia, Real Filharmònica, la Simfònica de Londres, la Filharmònica i la del Teatre de l’Òpera). Anglaterra és una mica com València: cada poble miner tenia un conjunt instrumental propi, això va afavorir que hi haguera molta quantitat de músics i de la quantitat s’extrau la qualitat.
P. Avui dia, pensa que tot roman igual, o han hagut canvis significatius en l’àmbit del músic professional d’orquestra?
R. Per suposat avui dia a Espanya tenim orquestres molt bones i músics extraordinaris. Avui dia estem exportant músics a orquestres internacionals (Berlín, Babària, etc.). Avui dia tenim gent espanyola ocupant càrrecs de solistes en orquestres molt prestigioses, això era impensable fa uns anys.
P. Què opina vosté sobre el panorama musical espanyol en concret a l’àmbit de l’orquestra?
R. Realment no vull clavar-me en l’àmbit organitzatiu, això no em correspon a mi. Però és evident que avui dia tenim molta més varietat i quantitat d’orquestres professionals. Quan jo vaig començar a estudiar trompa a Madrid hi havia l’orquestra Nacional i la Filharmònica, després a l’any 60 es va crear la RTVE, a València l’orquestra municipal i a Barcelona també. I les demés ciutats espanyoles no tenien orquestra simfònica, tenien banda municipal.
P. Arreu del món, quines creu que són les millors orquestres?
R. Parlant dels països germànics, que jo els situaria en el primer lloc, és l’orquestra de Berlín, després Viena (encara que tenen un repertori més reduït, la música romàntica especial és el que millor toquen), i les orquestres de Londres són també extraordinàries i més versàtils que la de Viena. A EUA tenen orquestres extraordinàries; cinc són les millors: Filadèlfia, Boston, Nova York, Cliveland i Chicago. Tenen un altre estil de tocar de les orquestres europees però tenen un nivell elevadíssim.
P. Pensa que aqueix fet es deu al tipus d’educació que es reb o s’ha rebut en aqueixos països?
R. Sí, l’educació musical és molt important. L’educació musical a Espanya estava molt bé, ara està pitjor –segons el meu parer-: avui dia els estudiants comencen a practicar l’instrument paral·lelament a estudiar solfeig, això és un error. Jo pense que primer s’ha de construir el músic i després l’instrumentista, i no al revés. Però la gent avui té més facilitats per eixir a estudiar a l’estranger, això ha fet que l’estil de tocar s’està assimilant molt: per exemple a principi del segle vint es podia saber si l’orquestra era francesa o no, solament escoltant a les trompes, que eren més petites (selmer), és una llàstima que s’haja perdut perquè, per exemple, els grans compositors impressionistes francesos (Debussy i Ravel) pensaven en aquests timbres especials quan composaven. En aqueix aspecte, la facilitat que tenim avui dia per estudiar a tot el món ha anat un poc a la contra de les formes autòctones d’interpretació, les formes més nacionals.
P. Creu que als conservatoris superiors s’hauria de treballar més l’àmbit orquestral o en el seu defecte l’àmbit camerístic?
R. La música de càmera no es fa quasi a Espanya, i és un error. L’orquestra a Espanya té un buit: s’haurien de crear orquestres acadèmiques perquè els alumnes no passaren directament dels conservatoris superiors a les orquestres professionals. L’orquestra acadèmica serviria de pont entre conservatoris superiors i orquestres professionals. Haurien d’existir a cada comunitat.
P. Pensa que seria bo i adhient tornar als temps de la gran importància dels conjunts instrumentals com a l’època d’en Arnold Jacobs als EUA?
R. Sí. La música de cambra és sempre el més exquisit que hi ha en la música. Realment l’orquestra simfònica és una ampliació de la música de cambra. La música de cambra es composà per ser interpretada en salons –d’ahí el seu nom-, i la música d’orquestra és la conjugació de la corda, els metalls, la fusta i la percussió que prové directament de la música de cambra. La música de cambra és de gran importància.
P. Creu que els pilars bàsics d’una orquestra es basen en el ritme, el so i l’afinació de tots els seus components?
R. Jo diria en aquest ordre: sonoritat, musicalitat i després ritme. La sonoritat és allò fonamental, un instrumentista, encara que no siga un virtuós (perquè tots no podem ser-ho) almenys hauria de tenir un bon so, tenint això ja té molt avançat.
P. Si és així, creu que s’hauria de treballar molt més aquests aspectes als conservatoris?
R. És molt important des del conservatori ja començar a formar part de conjunts camerístics: de metall, fusta, mescles, etc. Hi ha molta literatura, però a Espanya jo ho trobe a faltar.
P. Quina és la realitat, car avui dia els músics que surten dels conservatoris superiors no són autèntics virtuosos però tampoc bons músics d’orquestra o cambra?
R. Músics virtuosos hi ha pocs. Hi ha un aspecte que vull tractar: la terminologia de virtuosisme està molt equivocada i falsejada per certa gent. Molts creuen que ésser virtuós és tocar moltes notes i de pressa. Virtuosisme no és velocitat, és tocar clar. Es toca clar quan un instrumentista articula bé. S’ha de fer un estudi complet del solfeig, aquest és la base de la música: s’ha d’entonar bé i mesurar bé.
P. Pensa que s’haurien de separar aquestes dues vertents o creu, per contra, que podrien convieure paral·lelament?
R. Sí que poden conviure, encara que són personatges diferents. Encara que avui dia, com a virtuós d’un instrument de vent no es pot viure. Gent virtuosa que toca concerts arreu del món no pot viure únicament d’això i es dedica, llavors, a la docència paral·lelament. Si u té l’aptitud d’ésser virtuós ho pot fer, ho pot explotar, però d’això solament no pot viure i, a més a més, no ho pot compaginar amb ser membre actiu d’una orquestra.
P. Una orquestra bona és la que està formada per bons solistes virtuosos o per bons músics que s’escolten i es comuniquen mútuament?
R. Una orquestra completa de virtuosos avui dia no existeix; sí que hi va existir, però, als EUA i es deia NBC i formada especialment per al director Arturo Toscaninni, era molt bona, però avui dia això és impossible. Sí que es convenient i és un luxe tenir a algun que altre virtuós en una orquestra, car quan interprete els passatges orquestrals solistes serà espectacular. A més a més, aquests virtuosos, després de fer l’execució del seu passatge orquestral eleven els ànims de l’orquestra, que es motiva i es mou amb la força que ell ha emés.
P. Com es considera vosté: bon músic d’orquestra (d’ensemble) o bon virtuós?
R. Jo tinc l’orgull de dir que he tingut prou èxit tocant com a solista arreu del món i també tocant amb l’orquestra de la HAYA.
estimable amigo Vicente Zarzo, a tus amigas de hace muchos anos, Adine y Beatriz, de la Pension Doree, nos da muchisimo gusto ver el gran exito que has realizado. Ya te escuchamos en disco y nos recuerda el Liceo y una epoca muy feliz en cuanto nos conocimos. Un abrazo de las ya ancianas que te recuerdan con afecto.