Àngel Torres
El nostre país, el País Valencià, ha estat sempre considerat com la zona on més músics i, sobretot, bandes de música hi ha arreu del món. Aquest fet creà admiració a un gran sector de la població valenciana que creia (i continua creent) que la quantitat dels músics determina la qualitat d’aquests i les seves prestacions.
Ara bé, aquesta gent -a la qual sol agradar ben poc anar a escoltar concerts que no siguen de les seves associacions musicals- no sap que els millors músics valencians no treballen al seu país, sinó que han de buscar-se la seva pròpia vida professional a altres llocs, car la seva zona està monopolitzada per una màfia musical que arrossega a tothom cap a un “forat negre ultrabsorbidor”.
El panorama bandístic de la zona de València és ben desolador. Les agrupacions musicals solen estar dirigides per unes juntes directives plenes de gent que no ha sigut mai músic i, més impactant encara, que la música mai els ha aportat un sentiment de plaer o autosatisfacció. Aquests directius són persones de negoci, a qui els agrada molt anar ampliant el seu capital. Deixant de banda l’adinerament i el poder adquisitiu, el que els agrada molt també és la fama, la fama d’estar al capdavant d’associacions musicals impresionantment grans. Aquesta paraula em fa recordar un refrany típic castellà que resa així: “caballo grande, ande o no ande”. Aquesta frase és la que impera a València: quan més gran és una associació més bona és. És la qualitat o la quantitat allò que importa?
Això no preocupa als directius, més bé els alegra, car quan més gent paga la quota de soci més diners reben. La música va convertint-se poc a poc en un negoci.
Tot açò no ho veuen aquelles persones que els agrada la música -en concret la dels seus pobles- i s’omplin les boques de paraules plenes de fals sentiment per lloar la seva associació i malbaratar la resta. Aquesta rivalitat és més típica dels equips de futbol, però al nostre món, on impera un ritme consumista desequilibrat, s’ha extrapolat fins a envair el camp musical.
També molt sorprenent és el fet que les associacions músicals valencianes creuen que la música de banda és la més elevada i millor de totes; per aquest motiu rebutgen altres tipus de música. Aquesta “xenofòbia musical” reflecteix la ignorància d’aquells que la practiquen. Un bon exemple d’aquest tipus de xenofòbia és l’odi cap a les associacions de dolçainers i tabaleters. Aquest tipus de música tradicional està minusvalorat per una gran quantitat de gent que, ves per on, forma part d’aqueixes enormes factories musicals.
Tal vegada cal que ens replantegem el mot de “Valècia, la cuna de la música”, podríem dir, no sé: “València, la cuna de l’especulació musical”. Tan se val, el més important és que la gent canvie la seva forma de veure les coses i estiga més oberta a altres formes musicals i a altres tipus d’associacions on els músics són els vertaders directius.
